Les havaneres que més m'agraden: 

 Quim Mas de Els Pescadors de l'Escala

                                                                                                        
                                                                              

Per a parlar de les havaneres que més m’agraden haig de diferenciar entre aquelles que m’agrada escoltar i les que m’agrada cantar. No sempre coincideixen. Hi ha havaneres que em resulten incòmodes de cantar, que crec que no els sé treure el profit, que m’avorreixen i en canvi cantades per segons qui m’entusiasmen. Gairebé sempre, en les meves eleccions –no ho puc evitar –tinc en compte la manera de cantar, la manera d’emetre la veu dels altres cantants. És a dir que fins i tot en aquelles que no canto jo, el meu gust depèn del cantant que les interpreta.

M’agradava molt escoltar l’havanera del Mestre Dabau amb lletra d’en Sagarra. M’agradava perquè sortia dels tòpics i ens presentava la platja del pescador, com si fos el seu taller, el seu lloc de treball. Fins i tot aquest realisme em semblava ple de poesia. De les amoroses m’agrada escoltar “Ulls verds” d’en Viladesau. Una mica tensa, lluent, vibrant com un solo de tenora. D’en Bastons n’hi ha tantes que m’agraden que em costa decidir-me però la que trobo més espectacular és “El mariner de terra endins”. Està feta sense complexes, sense miraments, espontània. Aquesta també m’agrada cantar-la perquè puc desplegar la veu. Hi ha infinitat d’havaneres que en les notes agudes hi trobes les vocals més inapropiades. La “i” i la “u”. Com per exemple “Cala Montgó d’en Carreras. És bonic anar a l’agut, és un Sol, però amb la “u”? El mateix passa amb moltes havaneres antigues. “¡Bergantiiin!” Mare meva!

Una cançó per a que sigui de bon cantar no ha d’estar atapeïda de lletra. La pronunciació trenca el fil vocal. Has de poder pronunciar tranquil·lament amb els accents ben posats, norma que es transgredeix contínuament en l’havanera. Una bona melodia fa gaudir al cantant com en “La barca xica” del malaurat Roglàn. Haig de confessar que de les clàssiques m’agraden gairebé totes. Excepte “La caña dulce” que és molt carrinclona. M’agrada que expliquin històries com en els boleros. El adiós del soldado, Allá en la Habana, Mi madre fue una mulata, etc. N’hi ha que musicalment son petites joies com el “Tú”, “La península”, “La bella cubana”. De vegades tendim a cantar-les amb pocs matisos, sense parar-nos a “dir” cada una de les paraules. Ens fa vergonya posar-hi sentiment: “...no llores mi vida / no llores mi amor / mira que tus lágrimas me causan dolor”. Això ha d’emocionar i si no emociona és que ho fem malament. Totes aquestes havaneres clàssiques m’agrada molt cantar-les i penso que encara m’han d’ensenyar molt. Potser quan sigui gran!

Darrerament l’Albert Prat ens està presentant havaneres cada vegada més originals. Tenen personalitat i son agradables de cantar. Segurament si tingués un bon lletrista al costat encara en trauríem més suc. La lletra és més important del que ens pensem. El text suggereix, planteja canvis, matisos, intensitats. Potser, i parlo en general, encara no sabem com utilitzar l’havanera per a expressar els nostres sentiments i decepcions reals. Caure en el bucolisme ens pot portar a crear un gènere buit, frívol, superficial. Ja està bé de veles blanques, sirenes, pescadors vells i tota la processó. Cal parlar de sentiments reals. Si més no és el que jo penso.

Fiat lux!

Quim Mas