Les havaneres que més m'agraden:
Quim Mas de Els Pescadors de l'Escala
Per a parlar de les havaneres que més
m’agraden haig de diferenciar entre aquelles que m’agrada
escoltar i les que m’agrada cantar. No sempre coincideixen. Hi ha
havaneres que em resulten incòmodes de cantar, que crec que no els
sé treure el profit, que m’avorreixen i en canvi cantades per
segons qui m’entusiasmen. Gairebé sempre, en les meves eleccions
–no ho puc evitar –tinc en compte la manera de cantar, la manera
d’emetre la veu dels altres cantants. És a dir que fins i tot en
aquelles que no canto jo, el meu gust depèn del cantant que les
interpreta.
M’agradava molt escoltar l’havanera
del Mestre Dabau amb lletra d’en Sagarra. M’agradava perquè
sortia dels tòpics i ens presentava la platja del pescador, com si
fos el seu taller, el seu lloc de treball. Fins i tot aquest realisme
em semblava ple de poesia. De les amoroses m’agrada escoltar “Ulls
verds” d’en Viladesau. Una mica tensa, lluent, vibrant com un
solo de tenora. D’en Bastons n’hi ha tantes que m’agraden que
em costa decidir-me però la que trobo més espectacular és “El
mariner de terra endins”. Està feta sense complexes, sense
miraments, espontània. Aquesta també m’agrada cantar-la perquè
puc desplegar la veu. Hi ha infinitat d’havaneres que en les notes
agudes hi trobes les vocals més inapropiades. La “i” i la “u”.
Com per exemple “Cala Montgó d’en Carreras. És bonic anar a
l’agut, és un Sol, però amb la “u”? El mateix passa amb
moltes havaneres antigues. “¡Bergantiiin!” Mare meva!
Una cançó per a que sigui de bon
cantar no ha d’estar atapeïda de lletra. La pronunciació trenca
el fil vocal. Has de poder pronunciar tranquil·lament amb els
accents ben posats, norma que es transgredeix contínuament en
l’havanera. Una bona melodia fa gaudir al cantant com en “La
barca xica” del malaurat Roglàn. Haig de confessar que de les
clàssiques m’agraden gairebé totes. Excepte “La caña dulce”
que és molt carrinclona. M’agrada que expliquin històries com en
els boleros. El adiós del soldado, Allá en la Habana, Mi madre fue
una mulata, etc. N’hi ha que musicalment son petites joies com el
“Tú”, “La península”, “La bella cubana”. De vegades
tendim a cantar-les amb pocs matisos, sense parar-nos a “dir”
cada una de les paraules. Ens fa vergonya posar-hi sentiment: “...no
llores mi vida / no llores mi amor / mira que tus lágrimas me causan
dolor”. Això ha d’emocionar i si no emociona és que ho fem
malament. Totes aquestes havaneres clàssiques m’agrada molt
cantar-les i penso que encara m’han d’ensenyar molt. Potser quan
sigui gran!
Darrerament l’Albert Prat ens està
presentant havaneres cada vegada més originals. Tenen personalitat i
son agradables de cantar. Segurament si tingués un bon lletrista al
costat encara en trauríem més suc. La lletra és més important del
que ens pensem. El text suggereix, planteja canvis, matisos,
intensitats. Potser, i parlo en general, encara no sabem com
utilitzar l’havanera per a expressar els nostres sentiments i
decepcions reals. Caure en el bucolisme ens pot portar a crear un
gènere buit, frívol, superficial. Ja està bé de veles blanques,
sirenes, pescadors vells i tota la processó. Cal parlar de
sentiments reals. Si més no és el que jo penso.
Fiat lux!
Quim Mas