Les havaneres que més m'agraden: 

 Quim Mas de Els Pescadors de l'Escala

                                                                                                        
                                                                              

Per a parlar de les havaneres que més m’agraden haig de diferenciar entre aquelles que m’agrada escoltar i les que m’agrada cantar. No sempre coincideixen. Hi ha havaneres que em resulten incòmodes de cantar, que crec que no els sé treure el profit, que m’avorreixen i en canvi cantades per segons qui m’entusiasmen. Gairebé sempre, en les meves eleccions –no ho puc evitar –tinc en compte la manera de cantar, la manera d’emetre la veu dels altres cantants. És a dir que fins i tot en aquelles que no canto jo, el meu gust depèn del cantant que les interpreta.

M’agradava molt escoltar l’havanera del Mestre Dabau amb lletra d’en Sagarra. M’agradava perquè sortia dels tòpics i ens presentava la platja del pescador, com si fos el seu taller, el seu lloc de treball. Fins i tot aquest realisme em semblava ple de poesia. De les amoroses m’agrada escoltar “Ulls verds” d’en Viladesau. Una mica tensa, lluent, vibrant com un solo de tenora. D’en Bastons n’hi ha tantes que m’agraden que em costa decidir-me però la que trobo més espectacular és “El mariner de terra endins”. Està feta sense complexes, sense miraments, espontània. Aquesta també m’agrada cantar-la perquè puc desplegar la veu. Hi ha infinitat d’havaneres que en les notes agudes hi trobes les vocals més inapropiades. La “i” i la “u”. Com per exemple “Cala Montgó d’en Carreras. És bonic anar a l’agut, és un Sol, però amb la “u”? El mateix passa amb moltes havaneres antigues. “¡Bergantiiin!” Mare meva!

Una cançó per a que sigui de bon cantar no ha d’estar atapeïda de lletra. La pronunciació trenca el fil vocal. Has de poder pronunciar tranquil·lament amb els accents ben posats, norma que es transgredeix contínuament en l’havanera. Una bona melodia fa gaudir al cantant com en “La barca xica” del malaurat Roglàn. Haig de confessar que de les clàssiques m’agraden gairebé totes. Excepte “La caña dulce” que és molt carrinclona. M’agrada que expliquin històries com en els boleros. El adiós del soldado, Allá en la Habana, Mi madre fue una mulata, etc. N’hi ha que musicalment son petites joies com el “Tú”, “La península”, “La bella cubana”. De vegades tendim a cantar-les amb pocs matisos, sense parar-nos a “dir” cada una de les paraules. Ens fa vergonya posar-hi sentiment: “...no llores mi vida / no llores mi amor / mira que tus lágrimas me causan dolor”. Això ha d’emocionar i si no emociona és que ho fem malament. Totes aquestes havaneres clàssiques m’agrada molt cantar-les i penso que encara m’han d’ensenyar molt. Potser quan sigui gran!

Darrerament l’Albert Prat ens està presentant havaneres cada vegada més originals. Tenen personalitat i son agradables de cantar. Segurament si tingués un bon lletrista al costat encara en trauríem més suc. La lletra és més important del que ens pensem. El text suggereix, planteja canvis, matisos, intensitats. Potser, i parlo en general, encara no sabem com utilitzar l’havanera per a expressar els nostres sentiments i decepcions reals. Caure en el bucolisme ens pot portar a crear un gènere buit, frívol, superficial. Ja està bé de veles blanques, sirenes, pescadors vells i tota la processó. Cal parlar de sentiments reals. Si més no és el que jo penso.

Fiat lux!

Quim Mas

   Les havaneres que més m'agraden: 

 Albert Prat Vila de Els Pescadors de l'Escala

                                                    

Potser sonarà estrany si dic que per mi cada havanera te el seu moment i el seu lloc d’escoltar i que si la trec d’aquest context ja no es el mateix o no m’agrada tant? Ja se que pot sonar rar, bé de fet ho soc una mica, rar, imaginatiu, sensible i força maniàtic. Perquè dic això? doncs perquè en ma vida he escoltat molta música i de tota mena... de ben segur que és una deformació professional,  m’ha agradat situar-la sempre en un context determinat per la meva imaginació ... situació en un temps i en un lloc, per donar un exemple una mica exagerat  no hem passaria mai pel cap escoltar la Cavalcada de les Walkiries de Wagner i imaginar que succeeix en un paratge plàcid i amb unes condicions atmosfèriques “normals”, ho imagino al mig d’una tempesta amb trons i llamps i en un paisatge abrupte i fosc...

Amb les havaneres em passa el mateix, podria posar-ne moltes a la llista i si convingués  podria tirar-me floretes i dir que les que m’agraden més son les que escric jo perquè conec en el context que les imagino... doncs no, no cauré en aquest parany fàcil , de fet soc força complicat i de vegades rebuscat.., anem al grà!

Penso que una de les millors i mes encertades havaneres tan amb la lletra com en la música es per mi “ El mariner de Terra endins” amb lletra de Narcisa Oliver i música d’en Josep Bastons, m’emociona cada vegada que la cantem..., tardor, veig a aquell pastor que no ha vist mai el mar...me’l imagino tocant la flauta i pasturant el remat al mig de les muntanyes i que explica que no ha tingut mai diners per poder viatjar i veure el mar... , acompanyada  amb una música i una harmonia pràcticament perfecte, francament una havanera deliciosa i molt delicada, cada vegada que la interpretem  em bé un sentiment de pena per aquest pobre pastor que no va ser mai conscient del que es va perdre a la seva vida.. no veure mai el 
mar...!L’altre que només de cantar imagino la imatge... estiu, el cel i el mar anuats a l’horitzó, la imatge  d’aquella noia d’ulls verds de mirada tendre,nua i banyant-se en el blau mar  i aquell enamorat galant que volia aconseguir  els seus favors... fantàstica “ Ulls verds”  amb lletra de Josep Miquel Servià i música de Ricard Viladesau, per mi una altre de les joies que s’han composat.  Albert Prat i Vila

Les havaneres que més m'agraden:

Toni Subirana

Com molta gent de la meva generació vaig sentir a parlar per primer cop de l’havanera amb La gavina, del mestre Sirés; i amb El meu avi, del mestre Ortega Monasterio. Abans segurament només identificava com havanera la de la Carmen, de Bizet. La gavina ens va arribar en la veu de Marina Rossell, una interpretació atípica en l’univers havanerístic. La d’ella ha estat la versió més popular i, tot s’ha de dir, en la que s’han basat pràcticament tots el grups, exceptuant algun com Port Bo que l’han millorat en alguns aspectes, sobre tot pel que fa a l’accentuació dels versos (així diuen la nina dels meus amors i no la “niná”). La interpretació de la cantant és vibrant i els arranjaments, amb predominància de la mandolina, molt aconseguits. Trobo que es una havanera on la melodia i la lletra encaixen perfectament i l’argument és senzill però atractiu.

Per altra banda, l’havanera que més estimo és la que vaig fer jo mateix a partir d’un poema de les Cançons de rem i de vela, de Josep Maria de Sagarra, i que es coneix com Des del llagut es veu el poble franc. La vaig enregistrar en el disc monogràfic que vaig dedicar al poeta al 1994 i uns anys després vaig tenir una gran satisfacció quan el grup Port Bo la va incloure en un dels seus discs. L’he cantat a la majoria d’actuacions que he fet en els últims vint anys i el públic sempre l’aplaudeix amb moltes ganes.

Toni Subirana