La Xalana
Quan canten les orenetes
a trenc d'alba al dematí,
quan el sol tot just desperta,
amb els amics, fem camí.
La barqueta aparellada
tot a punt per anar a pescar:
el volantí, sa galleda
i la cuca per escar.
Com belluga la xalana,
no s'atura, no està quieta.
Si no fos la tramuntana
i el vaivé de la barqueta
Quina angoixa que m'espera
amb aquesta suó freda,
marejat, secsejat i avorrit
amb lo be que podía estar al llit.
Els companys: pica que pica
tot rient i tot cantat
de serrans i julivies
es cubell van emplenant
A mi no em piquen ni els gombits,
només faig que badallar.
Si el mareig fos havanera,
jo en sería un recital.
a trenc d'alba al dematí,
quan el sol tot just desperta,
amb els amics, fem camí.
La barqueta aparellada
tot a punt per anar a pescar:
el volantí, sa galleda
i la cuca per escar.
Com belluga la xalana,
no s'atura, no està quieta.
Si no fos la tramuntana
i el vaivé de la barqueta
Quina angoixa que m'espera
amb aquesta suó freda,
marejat, secsejat i avorrit
amb lo be que podía estar al llit.
Els companys: pica que pica
tot rient i tot cantat
de serrans i julivies
es cubell van emplenant
A mi no em piquen ni els gombits,
només faig que badallar.
Si el mareig fos havanera,
jo en sería un recital.
Com belluga la xalana....
FINAL
...que per quatre serrans mal comptats
ja aniré a comprar es peix al mercat.
Lletra de Carles Casanovas
Música Josep Bastons
Montserrat Vilalta de Llambilles
FINAL
...que per quatre serrans mal comptats
ja aniré a comprar es peix al mercat.
Lletra de Carles Casanovas
Música Josep Bastons
Montserrat Vilalta de Llambilles
1 comentari:
MARTA DE JOAN MANEL SERRAT
Hola Anna Maria,un plaer com sempre visitar el teu meravellós i cada cop més extens blog.
Et deixo com a col.laboració,una cançó que no és havanera però és marinera.
Un poema preciós del gran Joan Manel Serrat;MARTA.
La coneixes? segur que si,una noia enemarada de la poesia com tu.
Es podria cantar a ritme d'havanera?
els mestres Bastons,Mas i Casanovas segur que ens ho diràn.
Felicitats i endavant maca!
Marta de Joan Manel Serrat
La remor del mar a l'alba
i una platja plena d'algues
que aniran assecant-se al sol.
El gust salat de les roques
i el vol tranquil de les poques
gavines que entren al port.
Les barques que al matí tornen,
les xarxes que en el moll dormen
i ells vells carrers empedrats.
L'església humil i menuda
i entre la boira, perduda
llunyana y grisa, la ciutat.
Em parlen de Marta...
Les blanques cases del poble
i l'home vell que canta cobles
mentre va venent el peix,
i la dona que amb desgana
mou entre ses mans la llana.
(Qui sabrà què és el que teix).
El castell, l'illa petita,
la cova, el far i l'ermita
i els amics d'un altre temps
i el rellotge que no corre
i aquests infants que a la sorra
han trobat el seu carrer.
Em parlen de Marta...
Les hores buides que passen
i el camí que em torna a casa
després de molt caminar.
Cada moble i cada llibre,
cada racó on junts vam viure
moments com ningú no sap.
Les meves mans i els meus llavis
que del seu gust viuen àvids
i no poden oblidar.
Les llargues nits sense lluna,
les ones i cadascuna
de les llums que hi ha en el mar.
Em parlen de Marta...-
Publica un comentari a l'entrada